lunes, 24 de noviembre de 2008
DEFINICIONS BREUS:
Raó teòrica: s’orienta cap a la contemplació del món.
Raó pràctica: ús de la raó que mira d’orientar l’acció, pel la qual s’oposa a les passions per orientar-nos cap a la consecució d’un ideal moral que la raó mateixa ha fixat.
Metafísica: part de la filosofia sobre allò que es troba més allà dels sentits.
Ultimitat: part de la metafísica que te com a objectiu arribar a les qüestions últimes.
Subjecte: protagonista de l’acció (conèixer).
Opinió: és un estat de coneixement en què el subjecte considera quelcom com a cert, però no en té seguretat
Interès emancipador: consisteix en alliberar els éssers humans de la denominació i la repressió.
Dogmatisme: posició d’aquells que estan segurs de conèixer.
Escepticisme moderat: part de l’escepticisme que diu que ens em de comportar amb allò que és més probable.
Perspectivisme: és pot arribar a conèixer conjugant totes les perspectives de cada un de nosaltres.
Realisme: model explicatiu del coneixement que diu que l’objecte de conèixer, existeix per si mateixa, independentment del subjecte.
Idealisme: subratlla que la realitat no existeix independentment del subjecte que la coneix.
Noesi: consciència que s’obra a la realitat.
Prejudici: judicis previs que hem adquirit per educació, cultura, socialització, etc.
Ignorància: estat de la ment en què s’admet el desconeixement sobre un assumpte determinat.
Autoritat: afirmació que s’accepta com a certa perquè prové d’ algú a qui es concedeix el crèdit pel coneixement que té de la matèria.
Evidència sensible: primers principis evidents, com el principi d’identitat i el de no- contradicció.
Adequació: la veritat s’entén com una relació especial d’ajust entre dos elements.
Coherència: veritat de la qual depèn de l incorporació possible o impossible al conjunt de proposicions que tenim ja per certes
Pragmatisme: accepta la teoria de l’adequació, però la interpreta tenint en consideració la utilitat dels enunciats per resoldre els problemes vitals.
Consens: acord entre una comunitat.
Contingent: realitat que és però podria no existir.
Necessari: allò que és i no pot no ser.
Virtualitat: conjunt de percepcions i sensació generades amb ajuda d’un suport tècnic.
Raó pràctica: ús de la raó que mira d’orientar l’acció, pel la qual s’oposa a les passions per orientar-nos cap a la consecució d’un ideal moral que la raó mateixa ha fixat.
Metafísica: part de la filosofia sobre allò que es troba més allà dels sentits.
Ultimitat: part de la metafísica que te com a objectiu arribar a les qüestions últimes.
Subjecte: protagonista de l’acció (conèixer).
Opinió: és un estat de coneixement en què el subjecte considera quelcom com a cert, però no en té seguretat
Interès emancipador: consisteix en alliberar els éssers humans de la denominació i la repressió.
Dogmatisme: posició d’aquells que estan segurs de conèixer.
Escepticisme moderat: part de l’escepticisme que diu que ens em de comportar amb allò que és més probable.
Perspectivisme: és pot arribar a conèixer conjugant totes les perspectives de cada un de nosaltres.
Realisme: model explicatiu del coneixement que diu que l’objecte de conèixer, existeix per si mateixa, independentment del subjecte.
Idealisme: subratlla que la realitat no existeix independentment del subjecte que la coneix.
Noesi: consciència que s’obra a la realitat.
Prejudici: judicis previs que hem adquirit per educació, cultura, socialització, etc.
Ignorància: estat de la ment en què s’admet el desconeixement sobre un assumpte determinat.
Autoritat: afirmació que s’accepta com a certa perquè prové d’ algú a qui es concedeix el crèdit pel coneixement que té de la matèria.
Evidència sensible: primers principis evidents, com el principi d’identitat i el de no- contradicció.
Adequació: la veritat s’entén com una relació especial d’ajust entre dos elements.
Coherència: veritat de la qual depèn de l incorporació possible o impossible al conjunt de proposicions que tenim ja per certes
Pragmatisme: accepta la teoria de l’adequació, però la interpreta tenint en consideració la utilitat dels enunciats per resoldre els problemes vitals.
Consens: acord entre una comunitat.
Contingent: realitat que és però podria no existir.
Necessari: allò que és i no pot no ser.
Virtualitat: conjunt de percepcions i sensació generades amb ajuda d’un suport tècnic.
jueves, 20 de noviembre de 2008
lo que es virtual es realitat? Penso que aquest punt de vista de veure-ho no és gaire adequat.
es cert el que es real, per tant, es real lo virtual? penso que no, el que es virtual de certa manera és fals ( no es real) ja que al ser virtual es mostra davant de nosaltres però es irreal. Lara Croft és un esser virtual d’un videojoc, amb aquest personatge ens transmeten un concepte de la realitat que és fals, però intenta transmetre una idea de la realitat reproduint i imitant lo real el mes ben fet possible. Realitat en referim a imitar lo real, es a dir, diem que mostra allò com aparença del que es cert i pur. Allò que és virtual no deixa de tot como se’ns apareix i no com és en realitat lo real.
es cert el que es real, per tant, es real lo virtual? penso que no, el que es virtual de certa manera és fals ( no es real) ja que al ser virtual es mostra davant de nosaltres però es irreal. Lara Croft és un esser virtual d’un videojoc, amb aquest personatge ens transmeten un concepte de la realitat que és fals, però intenta transmetre una idea de la realitat reproduint i imitant lo real el mes ben fet possible. Realitat en referim a imitar lo real, es a dir, diem que mostra allò com aparença del que es cert i pur. Allò que és virtual no deixa de tot como se’ns apareix i no com és en realitat lo real.
Document 9, pàg.45
EVOLUCIÓ DEL TERME DE LA CIÈNCIA:1. Ciència: experimentació i matemàtiques.2. Filosofia: saber.TIPUS DE CIÈNCIA:1. Formals: la lògica i l’aritmètica, teoría del conjunt, geometria, àlgebra.2. Empíriques:- Les socials : sociologia, psicologia, economia.- Les naturals: fisiques(física, química, geologia, etc), o biològuiques (biologia, fisiologia, anatomia, botànica, genètica, etc)MÈTODES DEL SABER CIENTÍFIC1. Mètode de les ciències:- Axiomes, regles de formació i transformació.- Deducció i inducció.2. Mètode hipoteticodeductiu:- Enunciats protocolaris, lleis i teories.- Pasos a seguir:1r. Observació i experimentació.2n. hipòtesis explicatives.3r. Formular matemàticament.4t. Conseqüències sotmeses a contrastació (verificació o falsació)5è. Hipòtesis s’accepta com a llei.3. Mètode de les ciències socials:- Realitat social- Enfocament metodològic: explicar un fenòmen i compendre un esdeveniment.- Tècniques: quantitatives i qualificatives.
domingo, 16 de noviembre de 2008
JAMES WILLIAM (1842-1910)
Filòsof i psicòleg nord-americà, nascut a Nova York, i un dels fundadors del pragmatisme. Es va educar a Europa, el mateix que el seu germà novel·lista, nacionalitzat britànic, Henry James (1843-1916), i va estudiar medicina a Harvard, graduant-se el 1869; va començar ensenyant fisiologia, però es va inclinar primer cap a la psicologia -va introduir la psicologia experimental en EE. UU. i la seva obra Principis de psicologia (2 vols., 1890), basada en la psicofísica de Fechner, en Wundt, Darwin i Huxley, va ser considerada fonamental-, i després cap a la filosofia. Al seu voltant va reunir a un molt notable grup de filòsofs, entre ells, George Santayana. Un altre dels interessos fonamentals de James va ser la moral i la religió.Va mantenir una estreta amistat amb Henri Bergson, autor que el va influir en diverses de les seves idees principals, especialment en la tesi del stream of thought, de natura semblant al élan vital bergsonià)Tots els seus centres d'interès els integra James en la seva filosofia del pragmatisme. Per a ell, el pragmatisme, a més de representar la seva frontal oposició de tipus empirista (ell denominava al seu pensament «empirisme radical») a la filosofia llavors dominant, l'idealisme, és primer que res un mètode d'aprofundir en les qüestions que interessen a l'home, i en segon lloc una teoria de la veritat , o del sentit dels enunciats, que no arriba a conèixer-se més que en termes de conseqüències pràctiques; tot un altre concepte de veritat; -intel·lectualista, per altres- és estèril.El sentit pragmàtic de veritat; obligar a mirar tota qüestió, teòrica o pràctica, segons les conseqüències que porta en el futur, de manera que el pensament vertader també és útil; primer que res es compleix al terreny del pensament, la segona cosa en el de la conducta. Així, hipòtesi diferents que no tinguin conseqüències rellevants diferents, són inútils i buides de sentit. Per aquesta mateixa raó critica el dualisme de Descartes;entre subjecte pensant i natura externa; no hi ha oposició, sinó mútua determinació i fusió, i la consciència no és sinó estats de consciència i aquests, no una altra cosa que els fets de la «pura experiència».El criteri de la veritat com a utilitat és, en definitiva, el mode pragmàtic de reconèixer la verificabilitat de les idees: el seu resultat en el nostre procés d’adaptació al món .En El filòsof moral i la vida moral (1891) i en La voluntat de creure (1897), sobretot en aquest últim, defensa el dret a la creença no sols religiosa, sinó moral i fins i tot científica: la voluntat de creure està en el dret a la imaginació i a la hipòtesi atrevida; la pràctica, si de cas, haurà de refutar-les. Idees semblants sosté respecte a la idea de Déu i de religió, que desenvolupa en Les varietats de l'experiència religiosa (1902), en Un univers pluralista (1909) i en l'últim capítol de Pragmatism, on defensa un naturalisme i un moralisme tolerant, al qual dóna el nom de «pluralisme». D'altra banda, i en això sobretot, «cadascú correrà la seva pròpia aventura».
TERCER COMENTARI - DOC.8
1. Aquest text, té com a idea principal la paraula veritat. Aquesta paraula utilitzada ja tantes vegades per l’ésser humà, que ja ens hem oblidat del significat real de la veritat i de la concordança del seu símbol amb la paraula.
2. QUIN SIGNIFICAT TÉ LA VERITAT?
3. En el text, ens esmenta la paraula veritat com a rutinària. I és així com ha de ser perquè recordem el que és realment, per recordar la certesa de la paraula en si. Quan diem que una cosa és certa o verdadera ( és una verdadera sorpresa que m’hagis vingut a veure ), ens referim a que pensem que allò que estem dient és real, és pur.La realitat va totalment lligada amb la veritat, ja que les dos són indispensables per els seus significats. Però no és cert que més cops que menys amaguem la realitat o la certesa de les coses? Si és així, que ho és ens estem saltant el significat de les paraules veritat i realitat i ens estem saltant la concordança entre elles dues, ja que quan nosaltres afirmem una cosa que és certa o que és real, ha de concordar obligatòriament perquè sense la concordança no hi ha certesa, realitat, puresa en les nostres paraules. Cada cop més aquesta concordança l’estem perdent.
4. Aquest text defensa sobretot un criteri de la veritat , que és la coherència i la lògica. Aquest consisteix comprovar que no hi ha contradicció entre els enunciats que pertanyen a un mateix sistema, i que aquest es deriven necessàriament dels axiomes o principis establerts. Aquest criteri el compararia amb dos totalment contrari a ell. L’autoritat que defensa que l’afirmació s’accepta com a certa perquè prové d’ algú a qui es concedeix el crèdit pel coneixement que té de la matèria. I la tradició que pren com a cert allò que al llarg del temps s’ha acceptat com a cert i gaudeix d’un suport popular o institucional.
2. QUIN SIGNIFICAT TÉ LA VERITAT?
3. En el text, ens esmenta la paraula veritat com a rutinària. I és així com ha de ser perquè recordem el que és realment, per recordar la certesa de la paraula en si. Quan diem que una cosa és certa o verdadera ( és una verdadera sorpresa que m’hagis vingut a veure ), ens referim a que pensem que allò que estem dient és real, és pur.La realitat va totalment lligada amb la veritat, ja que les dos són indispensables per els seus significats. Però no és cert que més cops que menys amaguem la realitat o la certesa de les coses? Si és així, que ho és ens estem saltant el significat de les paraules veritat i realitat i ens estem saltant la concordança entre elles dues, ja que quan nosaltres afirmem una cosa que és certa o que és real, ha de concordar obligatòriament perquè sense la concordança no hi ha certesa, realitat, puresa en les nostres paraules. Cada cop més aquesta concordança l’estem perdent.
4. Aquest text defensa sobretot un criteri de la veritat , que és la coherència i la lògica. Aquest consisteix comprovar que no hi ha contradicció entre els enunciats que pertanyen a un mateix sistema, i que aquest es deriven necessàriament dels axiomes o principis establerts. Aquest criteri el compararia amb dos totalment contrari a ell. L’autoritat que defensa que l’afirmació s’accepta com a certa perquè prové d’ algú a qui es concedeix el crèdit pel coneixement que té de la matèria. I la tradició que pren com a cert allò que al llarg del temps s’ha acceptat com a cert i gaudeix d’un suport popular o institucional.
martes, 11 de noviembre de 2008
podem arribar a conèixer?
La resposta exacta al saber del coneixement es molt complexa.
Conèixer no només es un concepte sinó que va lligat a la recerca inevitable de la veritat a la que molts filòsofs volen arribar, però com sabem que el que diuen es veritat, encara que siguin filòsofs no significa que la veritat estigui a l’abast de les seves ments, pot ser que la recerca total de la veritat encara no a arribat i tot lo que estem escoltant ara es simplement pura ficció.
Una vegada em assolit la principal veritat es refereix a que hem obtingut coneixements, es adir que la veritat es la recerca de coneixements i es pressuposa que es veritat. Aquests coneixements sabem que és cert per la relació entre l’objecte i el subjecte, paraules indispensables per el coneixement, el subjecte és (el jo) i l’objecte és el que està davant nostre i sense ells no podríem arribar al coneixement, per lo que faria la impossible realitat
Conèixer no només es un concepte sinó que va lligat a la recerca inevitable de la veritat a la que molts filòsofs volen arribar, però com sabem que el que diuen es veritat, encara que siguin filòsofs no significa que la veritat estigui a l’abast de les seves ments, pot ser que la recerca total de la veritat encara no a arribat i tot lo que estem escoltant ara es simplement pura ficció.
Una vegada em assolit la principal veritat es refereix a que hem obtingut coneixements, es adir que la veritat es la recerca de coneixements i es pressuposa que es veritat. Aquests coneixements sabem que és cert per la relació entre l’objecte i el subjecte, paraules indispensables per el coneixement, el subjecte és (el jo) i l’objecte és el que està davant nostre i sense ells no podríem arribar al coneixement, per lo que faria la impossible realitat
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
