viernes, 31 de octubre de 2008
PRIMER COMENTARI DE TEXT
L’objectiu de la filosofia es aclarir els pensaments, utilitzant la lògica. La filosofia no dona resultat, sinó que aclareix les preguntes que es fan.
Un títol que posaria a aquest text seria: L’aclariment de la filosofia. La funció de la filosofia segons el text de Wittgensten vol donar una resposta o aclarir aquells conceptes que no sabem. La filosofia es una activitat, cosa que afirma Wittgenstei perquè no s’encarrega d’investigar el coneixement sinó d’entendre les preguntes . La frase que fa referència aquest filòsof fa referència a que ha d’aclarir les proposicions segons la lògica i el llenguatge.
El que defensa l’autor seguint el mètode analiticolingüístic, es que sense llenguatge el món no pot existir, ja que ambdós treballen la mateixa estructura. L’autor juga amb els anomenats jocs lingüístics, amb la lògica del llenguatge perfecte. El seu llenguatge es rigorós i estricte. Wittgenstein defensa que els problemes filosòfics apareixen degut als problemes lingüístics.
Ludwig Josef Johann Wittgenstein nació en Viena el 26 de abril de 1889. Al abandonar a sus abuelos paternos dejó el judaísmo para convertirse al protestantismo, él y su familia se mudaron de Sajonia (Alemania) a Viena, donde el padre de Ludwig, Karl Wittgenstein, ganó fuerza y admiración al volverse uno de los negociantes pioneros de la industria del acero y del hierro del Imperio Austrohúngaro. La madre de Ludwig se convirtió al catolicismo, y luego él la siguió, en encubierto desafío a su padre,[1] aunque al morir no tuvo un entierro católico pues nunca practicó el Catolicismo.[2]
Célebre fotografía de Ludwig Wittgenstein en un grupo que incluye a Hitler en la infancia, en Viena
Ludwig creció como el octavo y último de los hijos de una de las familias más ricas de Viena, donde se le ofreció un ambiente propicio para el arte y la intelectualidad. Sus padres eran aficionados a la música y todos sus hijos tuvieron dotes intelectuales y artísticas. La casa de los Wittgenstein atraía a gente culta, especialmente a los músicos. La familia recibía visitas frecuentes de artistas como Gustav Mahler. Toda la educación musical de Ludwig sería muy importante para él. Incluso utilizó ejemplos musicales en sus escritos filosóficos. Otra no tan afortunada herencia que pudo haber tenido fue la tendencia al suicidio: tres de sus cuatro hermanos varones se quitaron la vida. El otro (Paul Wittgenstein) se hizo pianista.
Wittgenstein mantuvo una posición muy crítica sobre sus colegas filósofos e incluso sobre lo que podían opinar de él otras figuras del ámbito científico. En sus opiniones, como siempre, no se mordía la lengua:
Me es indiferente que el científico occidental típico me comprenda o me valore, ya que no comprende el espíritu con el que escribo. Nuestra civilización se caracteriza por la palabra 'progreso'. El progreso es su forma, no una de sus cualidades, el progresar. Es típicamente constructiva. Su actividad estriba en construir un producto cada vez más complicado. Y aun la claridad está al servicio de este fin; no es un fin en sí. Para mí, por el contrario, la claridad, la transparencia, es un fin en sí. (Aforismos. Cultura y valor, 30)
Cuando acabó la Primera Guerra Mundial renunció[1] a los $300 millones de lo heredado de su padre a favor de sus hermanas, con el acuerdo de que nunca le dieran un centavo, no amaba el dinero.
Murió en Cambridge el 29 de abril de 1951, tras negarse a recibir tratamiento médico contra el cáncer que sufría. Se dice que sus últimas palabras fueron: "Diles que mi vida fue maravillosa".
Un títol que posaria a aquest text seria: L’aclariment de la filosofia. La funció de la filosofia segons el text de Wittgensten vol donar una resposta o aclarir aquells conceptes que no sabem. La filosofia es una activitat, cosa que afirma Wittgenstei perquè no s’encarrega d’investigar el coneixement sinó d’entendre les preguntes . La frase que fa referència aquest filòsof fa referència a que ha d’aclarir les proposicions segons la lògica i el llenguatge.
El que defensa l’autor seguint el mètode analiticolingüístic, es que sense llenguatge el món no pot existir, ja que ambdós treballen la mateixa estructura. L’autor juga amb els anomenats jocs lingüístics, amb la lògica del llenguatge perfecte. El seu llenguatge es rigorós i estricte. Wittgenstein defensa que els problemes filosòfics apareixen degut als problemes lingüístics.
Ludwig Josef Johann Wittgenstein nació en Viena el 26 de abril de 1889. Al abandonar a sus abuelos paternos dejó el judaísmo para convertirse al protestantismo, él y su familia se mudaron de Sajonia (Alemania) a Viena, donde el padre de Ludwig, Karl Wittgenstein, ganó fuerza y admiración al volverse uno de los negociantes pioneros de la industria del acero y del hierro del Imperio Austrohúngaro. La madre de Ludwig se convirtió al catolicismo, y luego él la siguió, en encubierto desafío a su padre,[1] aunque al morir no tuvo un entierro católico pues nunca practicó el Catolicismo.[2]
Célebre fotografía de Ludwig Wittgenstein en un grupo que incluye a Hitler en la infancia, en Viena
Ludwig creció como el octavo y último de los hijos de una de las familias más ricas de Viena, donde se le ofreció un ambiente propicio para el arte y la intelectualidad. Sus padres eran aficionados a la música y todos sus hijos tuvieron dotes intelectuales y artísticas. La casa de los Wittgenstein atraía a gente culta, especialmente a los músicos. La familia recibía visitas frecuentes de artistas como Gustav Mahler. Toda la educación musical de Ludwig sería muy importante para él. Incluso utilizó ejemplos musicales en sus escritos filosóficos. Otra no tan afortunada herencia que pudo haber tenido fue la tendencia al suicidio: tres de sus cuatro hermanos varones se quitaron la vida. El otro (Paul Wittgenstein) se hizo pianista.
Wittgenstein mantuvo una posición muy crítica sobre sus colegas filósofos e incluso sobre lo que podían opinar de él otras figuras del ámbito científico. En sus opiniones, como siempre, no se mordía la lengua:
Me es indiferente que el científico occidental típico me comprenda o me valore, ya que no comprende el espíritu con el que escribo. Nuestra civilización se caracteriza por la palabra 'progreso'. El progreso es su forma, no una de sus cualidades, el progresar. Es típicamente constructiva. Su actividad estriba en construir un producto cada vez más complicado. Y aun la claridad está al servicio de este fin; no es un fin en sí. Para mí, por el contrario, la claridad, la transparencia, es un fin en sí. (Aforismos. Cultura y valor, 30)
Cuando acabó la Primera Guerra Mundial renunció[1] a los $300 millones de lo heredado de su padre a favor de sus hermanas, con el acuerdo de que nunca le dieran un centavo, no amaba el dinero.
Murió en Cambridge el 29 de abril de 1951, tras negarse a recibir tratamiento médico contra el cáncer que sufría. Se dice que sus últimas palabras fueron: "Diles que mi vida fue maravillosa".
XABIER ZUBIRI
Ingresa en 1917 en el seminario de Madrid, donde estudia filosofía con Juan Zaragüeta y en 1919 con Ortega y Gasset en la Universidad de Madrid. Gana la cátedra de filosofía de esta Universidad en 1926. Con un permiso de estudios, asiste a cursos en Friburgo y Berlín, con Husserl y Heidegger. Tramita su secularización y contrae matrimonio en 1936 con Carmen Castro (hija del historiador Américo Castro).
Durante la guerra civil permanece en París donde trabaja en Física con Louis de Broglie y con Emile Benveniste en filología.
Al acabar la guerra acepta la cátedra de filosofía en Barcelona, y pide la excedencia por su descontento con el modelo de universidad vigente en aquel momento. Desde entonces impartió cursos privados, muchos de ellos publicados póstumamente. Contó entre sus díscipulos y colaboradores al jesuita español Ignacio Ellacuría y al padre agustino Ángel Jubera.
Falleció a la edad de 84 años en Madrid.
Su filosofía es de una gran originalidad, en ella destaca su elaboración de una nueva idea de la realidad. La realidad no es sinónimo de las cosas existentes sino que es lo presente en la percepción como siendo algo propio de lo dado, es a lo que Zubiri llama "de suyo". Ha ejercido gran influencia en la teología de la liberación y en las filosofías de la praxis contemporáneas. Durante un tiempo, para sobrevivir, se dedicó on su esposa a la traducción de textos: Una de sus traducciones más conocidas fue la que realizó de la obra "¿Qué es Metafísica?" de M. Heidegger.
No fue un autor muy prolífico y durante su vida publicó: Naturaleza, Historia, Dios (1943) que es una recopilación de artículos publicados en revistas pricipalmente; Sobre la Esencia (1963) donde expone su concepción metafísica de la realidad centrada en la idea de sustantividad; y los tres tomos de Inteligencia Sentiente (Inteligencia y Realidad - 1980; Inteligencia y Logos - 1982, Inteligencia y Razón - 1983) en la que Zubiri describe su idea de lo que es la intelección del hombre. Actualmente sus cursos están siendo publicados por la Fundación Xavier Zubiri.
Principales temas de su reflexión filosófica.
Su elaboración filosófica es un intento de superar el subjetivismo reinante en la modernidad y el realismo ingenuo de la filosofía clásica. La existencia humana es comprendida como religación (uno de los conceptos fundamentales de la filosofía de Zubiri). Introduce, en el análisis histórico la necesidad de las posibilidades, es decir del estudio no sólo de lo que pudo ser. La categoría clave de la que parte su filosofía es la realidad, pero entendiendo ésta como forma, como lo real de suyo, no allende la percepción sino en la percepción. En la aprehensión de la realidad ésta se capta cómo real. Esto sería la "aprehensión primordial de la realidad" la cual es realizada por una inteligencia sentiente (une lo intelectivo a lo sensorial). Desde esta inteligencia sentiente aprehendemos lo real como real de suyo. Pero la cuestión de qué puede ser la realidad y que son las cosas en realidad y en la realidad será función del logos y la razón. Desde estos dos momentos posteriores, el hombre hará un ensayo de lo que pueda ser la realidad allende la aprehensión.
Durante la guerra civil permanece en París donde trabaja en Física con Louis de Broglie y con Emile Benveniste en filología.
Al acabar la guerra acepta la cátedra de filosofía en Barcelona, y pide la excedencia por su descontento con el modelo de universidad vigente en aquel momento. Desde entonces impartió cursos privados, muchos de ellos publicados póstumamente. Contó entre sus díscipulos y colaboradores al jesuita español Ignacio Ellacuría y al padre agustino Ángel Jubera.
Falleció a la edad de 84 años en Madrid.
Su filosofía es de una gran originalidad, en ella destaca su elaboración de una nueva idea de la realidad. La realidad no es sinónimo de las cosas existentes sino que es lo presente en la percepción como siendo algo propio de lo dado, es a lo que Zubiri llama "de suyo". Ha ejercido gran influencia en la teología de la liberación y en las filosofías de la praxis contemporáneas. Durante un tiempo, para sobrevivir, se dedicó on su esposa a la traducción de textos: Una de sus traducciones más conocidas fue la que realizó de la obra "¿Qué es Metafísica?" de M. Heidegger.
No fue un autor muy prolífico y durante su vida publicó: Naturaleza, Historia, Dios (1943) que es una recopilación de artículos publicados en revistas pricipalmente; Sobre la Esencia (1963) donde expone su concepción metafísica de la realidad centrada en la idea de sustantividad; y los tres tomos de Inteligencia Sentiente (Inteligencia y Realidad - 1980; Inteligencia y Logos - 1982, Inteligencia y Razón - 1983) en la que Zubiri describe su idea de lo que es la intelección del hombre. Actualmente sus cursos están siendo publicados por la Fundación Xavier Zubiri.
Principales temas de su reflexión filosófica.
Su elaboración filosófica es un intento de superar el subjetivismo reinante en la modernidad y el realismo ingenuo de la filosofía clásica. La existencia humana es comprendida como religación (uno de los conceptos fundamentales de la filosofía de Zubiri). Introduce, en el análisis histórico la necesidad de las posibilidades, es decir del estudio no sólo de lo que pudo ser. La categoría clave de la que parte su filosofía es la realidad, pero entendiendo ésta como forma, como lo real de suyo, no allende la percepción sino en la percepción. En la aprehensión de la realidad ésta se capta cómo real. Esto sería la "aprehensión primordial de la realidad" la cual es realizada por una inteligencia sentiente (une lo intelectivo a lo sensorial). Desde esta inteligencia sentiente aprehendemos lo real como real de suyo. Pero la cuestión de qué puede ser la realidad y que son las cosas en realidad y en la realidad será función del logos y la razón. Desde estos dos momentos posteriores, el hombre hará un ensayo de lo que pueda ser la realidad allende la aprehensión.
COMENTARI DE TEXT
1.Les idees principals segons el text tenen diferents punts de vista depenent de la persona que ho veu. Cap dels dos paisatges poden ser jutjats de ser il·lusió (cap es més real que l’altre. La veritat no varia al llarg del temps. 2- segons el meu punt de vista al text seleccionat li posaria el nom de realitats diferents.3- Els individus només podem conèixer una petita part de la realitat, ia que cada perspectiva és diferent, depenen de la situació i el lloc on es troben. Un individu no pot conèixer la perspectiva d’un altre, ja que les dues són completament diferents.
La realitat que cada individu mira és falsa, però tampoc la realitat certa, per això mai podem arribar a conèixer la realitat tal qual és, perquè hauríem de fer una barreja entre les perspectives de cada individu i aquesta realitat ha de estar sotmesa a una perspectiva diferent a altres.
4-Aquest text defensa el perspectivisme, el qual diu que si es pot arribar al coneixement de la realitat, però conjugat diferents perspectives.
El que el diferència amb l´espectivisme, ja que l´espectivisme considera impossible obtenen coneixements fiables. I amb el dogmatisme,manifesta l’actitud ingènua dels que estan segurs de conèixer
La realitat que cada individu mira és falsa, però tampoc la realitat certa, per això mai podem arribar a conèixer la realitat tal qual és, perquè hauríem de fer una barreja entre les perspectives de cada individu i aquesta realitat ha de estar sotmesa a una perspectiva diferent a altres.
4-Aquest text defensa el perspectivisme, el qual diu que si es pot arribar al coneixement de la realitat, però conjugat diferents perspectives.
El que el diferència amb l´espectivisme, ja que l´espectivisme considera impossible obtenen coneixements fiables. I amb el dogmatisme,manifesta l’actitud ingènua dels que estan segurs de conèixer
Definicions breus:
saber ordinari: es basa en el “que” de les coses.
saber científic: es basa en el que, perquè de les coses, però es caracteritza pel saber sistemàtic rigorós i crític
saber filosòfic: el filòsof pretén arribar a una última pregunta(s’adquireix pensant)
ciència(definició moderna): qualsevol enunciat científic no només ha de formar part d’un saber rigorós, han de poder verificar-se o falsar-ne, que es el saber que senten l’experiència com a experimentació i les matemàtiques en l’estudi de la realitat.
mètode: manera de pensar prèviament planificada, ordenada, orientada a la consecució d’un fi
axiome: principis fonamentats indemostrables dins del sistema axiomaticodeductiu.
Inducció: procés de raonament que permet derivar d´una o diverses proporcions donades
incompleta: es recolza en una sèrie de comprovacions individuals que no inclouen la totalitat dels cossos possibles per elaborar lleis generals.
hipòtesi: suspensió provisional que encara no ha estat confirmada.
llei: enunciat universal que expressa el comportament o la relació que mantenen uns fenòmens concrets d’una manera regular invariable.
teoria: enunciats universals dels quals poden deduir-se totes les lleis d’una ciència particular.
falsació: hipòtesi falsa quan els fets en el món no concorden amb fets deduïts de la hipòtesi.
comprensió: captar-ne el sentit per situar-se dins dels fets.
mites: narracions fantàstiques que indiquen l’origen i regularitat del cosmos recorrent a forces sobre humanes.
mètode empiricoracional: comptem amb dues fonts de coneixement, els sentits i l´enteniment, per mitjà dels quals accedim a dos nivells de la realitat: sensible i intel·ligible
empirisme : separa les dues fonts de coneixement que el mètode empiricoracional considera necessària
mètode trascendental: no mira desbrinar que és l’origen del nostre saber sinó com passa.
lloc de llenguatge: no són solament maneres diferents d’utilitzar el llenguatge, descriuen situacions comunicatives
hermenèutica no normativa: no passa només a la comprensió.
pretensió de la validesa de la parla:veritat, realitat, intel·ligible i correcció moral.
ontologia: tracta de l’ésser
saber científic: es basa en el que, perquè de les coses, però es caracteritza pel saber sistemàtic rigorós i crític
saber filosòfic: el filòsof pretén arribar a una última pregunta(s’adquireix pensant)
ciència(definició moderna): qualsevol enunciat científic no només ha de formar part d’un saber rigorós, han de poder verificar-se o falsar-ne, que es el saber que senten l’experiència com a experimentació i les matemàtiques en l’estudi de la realitat.
mètode: manera de pensar prèviament planificada, ordenada, orientada a la consecució d’un fi
axiome: principis fonamentats indemostrables dins del sistema axiomaticodeductiu.
Inducció: procés de raonament que permet derivar d´una o diverses proporcions donades
incompleta: es recolza en una sèrie de comprovacions individuals que no inclouen la totalitat dels cossos possibles per elaborar lleis generals.
hipòtesi: suspensió provisional que encara no ha estat confirmada.
llei: enunciat universal que expressa el comportament o la relació que mantenen uns fenòmens concrets d’una manera regular invariable.
teoria: enunciats universals dels quals poden deduir-se totes les lleis d’una ciència particular.
falsació: hipòtesi falsa quan els fets en el món no concorden amb fets deduïts de la hipòtesi.
comprensió: captar-ne el sentit per situar-se dins dels fets.
mites: narracions fantàstiques que indiquen l’origen i regularitat del cosmos recorrent a forces sobre humanes.
mètode empiricoracional: comptem amb dues fonts de coneixement, els sentits i l´enteniment, per mitjà dels quals accedim a dos nivells de la realitat: sensible i intel·ligible
empirisme : separa les dues fonts de coneixement que el mètode empiricoracional considera necessària
mètode trascendental: no mira desbrinar que és l’origen del nostre saber sinó com passa.
lloc de llenguatge: no són solament maneres diferents d’utilitzar el llenguatge, descriuen situacions comunicatives
hermenèutica no normativa: no passa només a la comprensió.
pretensió de la validesa de la parla:veritat, realitat, intel·ligible i correcció moral.
ontologia: tracta de l’ésser
EXERCICIS:
1. Com justificaries que l’afirmació (només sé que no sé res) és una expressió que revela la saviesa de qui pronuncia? En què consisteix la saviesa? D’entendre els citats més avall, qui diries que és savi?
Savi es la persona que a través de la seva experiència ha adquirit certes coneixements que li han portat al saber en la vida.
Document 12
-Per què l’existència de l’home actual és centrífuga i penúltima? Quines conseqüències té per a nosaltres?
refugiar-se en si mateix. Estat de soledat
-Has viscut alguna vegada aquesta experiència que explica que Zubiri de replegar-se sobre un mateix?
Si, perquè estem en període de camí
-Per Zubiri, quin és el problema de la filosofia contemporània?
Fórmula intel·lectual, una situació metafísica
Savi es la persona que a través de la seva experiència ha adquirit certes coneixements que li han portat al saber en la vida.
Document 12
-Per què l’existència de l’home actual és centrífuga i penúltima? Quines conseqüències té per a nosaltres?
refugiar-se en si mateix. Estat de soledat
-Has viscut alguna vegada aquesta experiència que explica que Zubiri de replegar-se sobre un mateix?
Si, perquè estem en període de camí
-Per Zubiri, quin és el problema de la filosofia contemporània?
Fórmula intel·lectual, una situació metafísica
HIPÒTESI, LLEI I TEORIA
Doc.4 (pagina 21)
-Què tenen en comú i en que es diferencien les lleis i les teories científiques?
Les lleis són enunciats universals que expressen el comportament o la relació que mantenen uns fenòmens concrets d’una manera regular i invariable.
Les teories són enunciats universals dels quals poden deduir-se totes les lleis d’una ciència particular.
-Busca alguns exemples de teoria i indica algunes lleis que la formen
- Teoria de l’evolució: Darwin
-Selecció natural(llei)
mètodes filosòfics
empiricoracional ---->sentit(pluralitat) i enteniment(unitat)
empirista( es basa en el coneixement)Locke, Berkele i Hume:experiència sensible(aprenentatge)introducció(a partir de l’experiència elabora lleis)
Racionalista:Raó, idees sense necessitat d´averles aprés de manera innata(Descartes i Spinoza)------> capta idees------> deducció------>1.Dogmàtic (Descartes) 2Crític(Popper)
Trascendental----->Fonamentació del coneixement(kant)--- estructura---->1.sensibilitat 2. enteniment( formen la síntesi)
Treballs de Wittgenstein (1889-1951) ------> 1r treball:tractatus logico-philosophicus, 2n treball------> Investigacions filosòfiques
Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món
autor: Wittgenstein
-Què tenen en comú i en que es diferencien les lleis i les teories científiques?
Les lleis són enunciats universals que expressen el comportament o la relació que mantenen uns fenòmens concrets d’una manera regular i invariable.
Les teories són enunciats universals dels quals poden deduir-se totes les lleis d’una ciència particular.
-Busca alguns exemples de teoria i indica algunes lleis que la formen
- Teoria de l’evolució: Darwin
-Selecció natural(llei)
mètodes filosòfics
empiricoracional ---->sentit(pluralitat) i enteniment(unitat)
empirista( es basa en el coneixement)Locke, Berkele i Hume:experiència sensible(aprenentatge)introducció(a partir de l’experiència elabora lleis)
Racionalista:Raó, idees sense necessitat d´averles aprés de manera innata(Descartes i Spinoza)------> capta idees------> deducció------>1.Dogmàtic (Descartes) 2Crític(Popper)
Trascendental----->Fonamentació del coneixement(kant)--- estructura---->1.sensibilitat 2. enteniment( formen la síntesi)
Treballs de Wittgenstein (1889-1951) ------> 1r treball:tractatus logico-philosophicus, 2n treball------> Investigacions filosòfiques
Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món
autor: Wittgenstein
DEFINICIONS
ciutadà: un ciutadà es tota persona a la qual pertany a una ciutat amb els drets de votar.
política: són idees relacionades amb el govern. També es una activitat en la qual es dediquen els polítics.
democràcia: la democràcia es un sistema establert per que els ciutadans escullin lliurement el seu governant amb votacions(el paper rau en el poble)
tirania: tot el poder del govern està en mans d´una persona i ella imposa les normes.
drets humans: condicions que han de respectar les persones
estat de dret: aquell estat que es basa en el compliment de la llei. Es un govern de lleis.
individualisme: teoria que afirma que es previ a la societat.
socialisme:teoria que la societat es prèvia a l’individu.
justícia: es una organització encarregada de repartir justícia. Es respecten els drets de la persana i tothom te el que li correspon
poder:domini sobre o autoritat sobre algú o alguna cosa.
política: són idees relacionades amb el govern. També es una activitat en la qual es dediquen els polítics.
democràcia: la democràcia es un sistema establert per que els ciutadans escullin lliurement el seu governant amb votacions(el paper rau en el poble)
tirania: tot el poder del govern està en mans d´una persona i ella imposa les normes.
drets humans: condicions que han de respectar les persones
estat de dret: aquell estat que es basa en el compliment de la llei. Es un govern de lleis.
individualisme: teoria que afirma que es previ a la societat.
socialisme:teoria que la societat es prèvia a l’individu.
justícia: es una organització encarregada de repartir justícia. Es respecten els drets de la persana i tothom te el que li correspon
poder:domini sobre o autoritat sobre algú o alguna cosa.
QUE ÉS LA FILOSOFIA?
La filosofia va ser iniciada per el s filòsofs de l’antiguitat. Des de el meu punt de vista es un conjunt de pensaments o teories, són preguntes incompletes en les quals hi ha un munt de respostes que porten a formular moltes preguntes sense resposta, encara que les intenten desxifrar.
Hi han preguntes vigents avui dia que no han sigut desxifrades. Parlaven de la creació del món ja que la teoria que parla Déu creador de l’univers no sembla una conclusió definitiva, com es va crear? que fem aquí ? són preguntes que porten a formular d’altres , però hi han qüestions que mai es podran resoldre ja que tenen diferents punts de vistes. La filosofia es un misteri , són moltes respostes per cada pregunta assenyalada. Per saber filosofia es essencial no saber re ja que el saber està en la ignorància.
estem en una societat que, encara que no estem a l’època franquisme, no som del tot lliures de pensament.
Hi han preguntes vigents avui dia que no han sigut desxifrades. Parlaven de la creació del món ja que la teoria que parla Déu creador de l’univers no sembla una conclusió definitiva, com es va crear? que fem aquí ? són preguntes que porten a formular d’altres , però hi han qüestions que mai es podran resoldre ja que tenen diferents punts de vistes. La filosofia es un misteri , són moltes respostes per cada pregunta assenyalada. Per saber filosofia es essencial no saber re ja que el saber està en la ignorància.
estem en una societat que, encara que no estem a l’època franquisme, no som del tot lliures de pensament.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
