SAMUEL PHILLIPS HUNTINGTON

Samuel Phillips Huntington (nacido el 18 de abril de 1927) es un politólogo y profesor de Ciencia Políticas en el Eaton College y Director del Instituto John M. Olin de Estudios Estratégicos de la Universidad de Harvard. Huntington es conocido por su análisis de la relación entre el gobierno civil y militar, su investigación acerca de los golpes de estado en países del tercer mundo y su tesis acerca de los conflictos sociales futuros. Ha sido miembro del Consejo de Seguridad Nacional de la Casa Blanca, la Presidential Task Force on International Development, la Commission on the United States-Latin American Relationships y la Comission on Integrated Long Term Strategy. En sus obras ha elaborado su propia definición del concepto de sistema político y de régimen político entre otras, que se consideran de referencia en la materia.

EL MILLOR DELS DOS!

El filòsof que em sembla més coherent és Jean-Jacques Rousseau. Trobo que les seves idees són molt interessants i les dues opinions estic d’acord amb diferents àmbits, però Rousseau sembla que sigui més coherent en l’hora de defensar els seus ideals, ja que utilitza expressions més convincents actualment i ho justifica molt millor alhora de defensar una idea. Estic més d’acord amb que Rousseau defensi un sistema més democràtic que la nostra pròpia democràcia que no pas, com diu Hobbes que un sistema democràtic amb un cap fort i absolut, escollit lliurement per a tots i capaç d’imposar les seves lleis.

EL MILLOR DELS DOS!Doc.1- pàg 120 (L'INDIVIDUALISME POSSESSIU)

1.Aquest text ens explica les proporcions pròpies de l’individualista. Les proporcions més importants son:
L’home és lliure
L’home és l’únic propietari de la seva vida.


2.com a títol al text li posaria LLIBERTAT I AUTONOMIA


3.Les idees exposades en aquest text són relativament certes ja que provenen d´algú, que té un gran coneixement de la matèria, per això parlaríem d’autoritat. Totes les preposicions de les que porta el text, semblen coherents..Aquestes proporcions si que són vigents en l’actualitat, perquè els homes si són lliures, dels altres, són lliures de pensament i actuar segons els convingui, excepte en països amb dictadures en els quals els homes han de pensar el que el dictador mani.
El text ens porta que les persones ens relacionem per obtenir un benefici

THOMAS HOBBES i ROUSSEAU

Rousseau defensa un sistema més democràtic que la nostra democràcia, en canvi Thomas Hobbes defensa també un sistema més o menys democràtic, però la llibertat absoluta se la queda el rei.
Rousseau defensa que hem de renunciar a la nostra llibertat natural a canvi de llibertat civil i Hobbes diu que hem de renunciar a la nostra llibertat a canvi de protecció.
Thomas Hobbes pertany a un altre època(1588-1679) que Jean-Jacques Rousseau(1712-1778).Hobbes parteix d’una consideració pessimista dels éssers humans m’entres que Rousseau parteix de la hipòtesi d’un home actual solitari.
Hobbes afirma que “l’home és un llop per a l’home”, és a dir hi ha una guerra de tots contra tots m’ entres que Rousseau defensa que un home natural solidari pot ser bo per la naturalesa.Hobbes defensa que només un cap fort i absolut, farà possible una societat on es pugui conviure en pau, m’entres que Rousseau defensa la estructura de la societat com una comunitat igualitària i poc nombrosa, és a dir sostinguda per la voluntat general.

historia de la filosofia

http://www.youtube.com/watch?v=jCnkzo90Y6Y

DEFINICIONS BREUS:

Raó teòrica: s’orienta cap a la contemplació del món.
Raó pràctica: ús de la raó que mira d’orientar l’acció, pel la qual s’oposa a les passions per orientar-nos cap a la consecució d’un ideal moral que la raó mateixa ha fixat.
Metafísica: part de la filosofia sobre allò que es troba més allà dels sentits.
Ultimitat: part de la metafísica que te com a objectiu arribar a les qüestions últimes.
Subjecte: protagonista de l’acció (conèixer).
Opinió: és un estat de coneixement en què el subjecte considera quelcom com a cert, però no en té seguretat
Interès emancipador: consisteix en alliberar els éssers humans de la denominació i la repressió.
Dogmatisme: posició d’aquells que estan segurs de conèixer.
Escepticisme moderat: part de l’escepticisme que diu que ens em de comportar amb allò que és més probable.
Perspectivisme: és pot arribar a conèixer conjugant totes les perspectives de cada un de nosaltres.
Realisme: model explicatiu del coneixement que diu que l’objecte de conèixer, existeix per si mateixa, independentment del subjecte.
Idealisme: subratlla que la realitat no existeix independentment del subjecte que la coneix.
Noesi: consciència que s’obra a la realitat.
Prejudici: judicis previs que hem adquirit per educació, cultura, socialització, etc.
Ignorància: estat de la ment en què s’admet el desconeixement sobre un assumpte determinat.
Autoritat: afirmació que s’accepta com a certa perquè prové d’ algú a qui es concedeix el crèdit pel coneixement que té de la matèria.
Evidència sensible: primers principis evidents, com el principi d’identitat i el de no- contradicció.
Adequació: la veritat s’entén com una relació especial d’ajust entre dos elements.
Coherència: veritat de la qual depèn de l incorporació possible o impossible al conjunt de proposicions que tenim ja per certes
Pragmatisme: accepta la teoria de l’adequació, però la interpreta tenint en consideració la utilitat dels enunciats per resoldre els problemes vitals.
Consens: acord entre una comunitat.
Contingent: realitat que és però podria no existir.
Necessari: allò que és i no pot no ser.
Virtualitat: conjunt de percepcions i sensació generades amb ajuda d’un suport tècnic.

lo que es virtual es realitat? Penso que aquest punt de vista de veure-ho no és gaire adequat.
es cert el que es real, per tant, es real lo virtual? penso que no, el que es virtual de certa manera és fals ( no es real) ja que al ser virtual es mostra davant de nosaltres però es irreal. Lara Croft és un esser virtual d’un videojoc, amb aquest personatge ens transmeten un concepte de la realitat que és fals, però intenta transmetre una idea de la realitat reproduint i imitant lo real el mes ben fet possible. Realitat en referim a imitar lo real, es a dir, diem que mostra allò com aparença del que es cert i pur. Allò que és virtual no deixa de tot como se’ns apareix i no com és en realitat lo real.

Document 9, pàg.45

EVOLUCIÓ DEL TERME DE LA CIÈNCIA:1. Ciència: experimentació i matemàtiques.2. Filosofia: saber.TIPUS DE CIÈNCIA:1. Formals: la lògica i l’aritmètica, teoría del conjunt, geometria, àlgebra.2. Empíriques:- Les socials : sociologia, psicologia, economia.- Les naturals: fisiques(física, química, geologia, etc), o biològuiques (biologia, fisiologia, anatomia, botànica, genètica, etc)MÈTODES DEL SABER CIENTÍFIC1. Mètode de les ciències:- Axiomes, regles de formació i transformació.- Deducció i inducció.2. Mètode hipoteticodeductiu:- Enunciats protocolaris, lleis i teories.- Pasos a seguir:1r. Observació i experimentació.2n. hipòtesis explicatives.3r. Formular matemàticament.4t. Conseqüències sotmeses a contrastació (verificació o falsació)5è. Hipòtesis s’accepta com a llei.3. Mètode de les ciències socials:- Realitat social- Enfocament metodològic: explicar un fenòmen i compendre un esdeveniment.- Tècniques: quantitatives i qualificatives.

JAMES WILLIAM (1842-1910)

Filòsof i psicòleg nord-americà, nascut a Nova York, i un dels fundadors del pragmatisme. Es va educar a Europa, el mateix que el seu germà novel·lista, nacionalitzat britànic, Henry James (1843-1916), i va estudiar medicina a Harvard, graduant-se el 1869; va començar ensenyant fisiologia, però es va inclinar primer cap a la psicologia -va introduir la psicologia experimental en EE. UU. i la seva obra Principis de psicologia (2 vols., 1890), basada en la psicofísica de Fechner, en Wundt, Darwin i Huxley, va ser considerada fonamental-, i després cap a la filosofia. Al seu voltant va reunir a un molt notable grup de filòsofs, entre ells, George Santayana. Un altre dels interessos fonamentals de James va ser la moral i la religió.Va mantenir una estreta amistat amb Henri Bergson, autor que el va influir en diverses de les seves idees principals, especialment en la tesi del stream of thought, de natura semblant al élan vital bergsonià)Tots els seus centres d'interès els integra James en la seva filosofia del pragmatisme. Per a ell, el pragmatisme, a més de representar la seva frontal oposició de tipus empirista (ell denominava al seu pensament «empirisme radical») a la filosofia llavors dominant, l'idealisme, és primer que res un mètode d'aprofundir en les qüestions que interessen a l'home, i en segon lloc una teoria de la veritat , o del sentit dels enunciats, que no arriba a conèixer-se més que en termes de conseqüències pràctiques; tot un altre concepte de veritat; -intel·lectualista, per altres- és estèril.El sentit pragmàtic de veritat; obligar a mirar tota qüestió, teòrica o pràctica, segons les conseqüències que porta en el futur, de manera que el pensament vertader també és útil; primer que res es compleix al terreny del pensament, la segona cosa en el de la conducta. Així, hipòtesi diferents que no tinguin conseqüències rellevants diferents, són inútils i buides de sentit. Per aquesta mateixa raó critica el dualisme de Descartes;entre subjecte pensant i natura externa; no hi ha oposició, sinó mútua determinació i fusió, i la consciència no és sinó estats de consciència i aquests, no una altra cosa que els fets de la «pura experiència».El criteri de la veritat com a utilitat és, en definitiva, el mode pragmàtic de reconèixer la verificabilitat de les idees: el seu resultat en el nostre procés d’adaptació al món .En El filòsof moral i la vida moral (1891) i en La voluntat de creure (1897), sobretot en aquest últim, defensa el dret a la creença no sols religiosa, sinó moral i fins i tot científica: la voluntat de creure està en el dret a la imaginació i a la hipòtesi atrevida; la pràctica, si de cas, haurà de refutar-les. Idees semblants sosté respecte a la idea de Déu i de religió, que desenvolupa en Les varietats de l'experiència religiosa (1902), en Un univers pluralista (1909) i en l'últim capítol de Pragmatism, on defensa un naturalisme i un moralisme tolerant, al qual dóna el nom de «pluralisme». D'altra banda, i en això sobretot, «cadascú correrà la seva pròpia aventura».

TERCER COMENTARI - DOC.8

1. Aquest text, té com a idea principal la paraula veritat. Aquesta paraula utilitzada ja tantes vegades per l’ésser humà, que ja ens hem oblidat del significat real de la veritat i de la concordança del seu símbol amb la paraula.
2. QUIN SIGNIFICAT TÉ LA VERITAT?
3. En el text, ens esmenta la paraula veritat com a rutinària. I és així com ha de ser perquè recordem el que és realment, per recordar la certesa de la paraula en si. Quan diem que una cosa és certa o verdadera ( és una verdadera sorpresa que m’hagis vingut a veure ), ens referim a que pensem que allò que estem dient és real, és pur.La realitat va totalment lligada amb la veritat, ja que les dos són indispensables per els seus significats. Però no és cert que més cops que menys amaguem la realitat o la certesa de les coses? Si és així, que ho és ens estem saltant el significat de les paraules veritat i realitat i ens estem saltant la concordança entre elles dues, ja que quan nosaltres afirmem una cosa que és certa o que és real, ha de concordar obligatòriament perquè sense la concordança no hi ha certesa, realitat, puresa en les nostres paraules. Cada cop més aquesta concordança l’estem perdent.
4. Aquest text defensa sobretot un criteri de la veritat , que és la coherència i la lògica. Aquest consisteix comprovar que no hi ha contradicció entre els enunciats que pertanyen a un mateix sistema, i que aquest es deriven necessàriament dels axiomes o principis establerts. Aquest criteri el compararia amb dos totalment contrari a ell. L’autoritat que defensa que l’afirmació s’accepta com a certa perquè prové d’ algú a qui es concedeix el crèdit pel coneixement que té de la matèria. I la tradició que pren com a cert allò que al llarg del temps s’ha acceptat com a cert i gaudeix d’un suport popular o institucional.

podem arribar a conèixer?

La resposta exacta al saber del coneixement es molt complexa.
Conèixer no només es un concepte sinó que va lligat a la recerca inevitable de la veritat a la que molts filòsofs volen arribar, però com sabem que el que diuen es veritat, encara que siguin filòsofs no significa que la veritat estigui a l’abast de les seves ments, pot ser que la recerca total de la veritat encara no a arribat i tot lo que estem escoltant ara es simplement pura ficció.
Una vegada em assolit la principal veritat es refereix a que hem obtingut coneixements, es adir que la veritat es la recerca de coneixements i es pressuposa que es veritat. Aquests coneixements sabem que és cert per la relació entre l’objecte i el subjecte, paraules indispensables per el coneixement, el subjecte és (el jo) i l’objecte és el que està davant nostre i sense ells no podríem arribar al coneixement, per lo que faria la impossible realitat

PRIMER COMENTARI DE TEXT

L’objectiu de la filosofia es aclarir els pensaments, utilitzant la lògica. La filosofia no dona resultat, sinó que aclareix les preguntes que es fan.
Un títol que posaria a aquest text seria: L’aclariment de la filosofia. La funció de la filosofia segons el text de Wittgensten vol donar una resposta o aclarir aquells conceptes que no sabem. La filosofia es una activitat, cosa que afirma Wittgenstei perquè no s’encarrega d’investigar el coneixement sinó d’entendre les preguntes . La frase que fa referència aquest filòsof fa referència a que ha d’aclarir les proposicions segons la lògica i el llenguatge.
El que defensa l’autor seguint el mètode analiticolingüístic, es que sense llenguatge el món no pot existir, ja que ambdós treballen la mateixa estructura. L’autor juga amb els anomenats jocs lingüístics, amb la lògica del llenguatge perfecte. El seu llenguatge es rigorós i estricte. Wittgenstein defensa que els problemes filosòfics apareixen degut als problemes lingüístics.
Ludwig Josef Johann Wittgenstein nació en Viena el 26 de abril de 1889. Al abandonar a sus abuelos paternos dejó el judaísmo para convertirse al protestantismo, él y su familia se mudaron de Sajonia (Alemania) a Viena, donde el padre de Ludwig, Karl Wittgenstein, ganó fuerza y admiración al volverse uno de los negociantes pioneros de la industria del acero y del hierro del Imperio Austrohúngaro. La madre de Ludwig se convirtió al catolicismo, y luego él la siguió, en encubierto desafío a su padre,[1] aunque al morir no tuvo un entierro católico pues nunca practicó el Catolicismo.[2]


Célebre fotografía de Ludwig Wittgenstein en un grupo que incluye a Hitler en la infancia, en Viena
Ludwig creció como el octavo y último de los hijos de una de las familias más ricas de Viena, donde se le ofreció un ambiente propicio para el arte y la intelectualidad. Sus padres eran aficionados a la música y todos sus hijos tuvieron dotes intelectuales y artísticas. La casa de los Wittgenstein atraía a gente culta, especialmente a los músicos. La familia recibía visitas frecuentes de artistas como Gustav Mahler. Toda la educación musical de Ludwig sería muy importante para él. Incluso utilizó ejemplos musicales en sus escritos filosóficos. Otra no tan afortunada herencia que pudo haber tenido fue la tendencia al suicidio: tres de sus cuatro hermanos varones se quitaron la vida. El otro (Paul Wittgenstein) se hizo pianista.
Wittgenstein mantuvo una posición muy crítica sobre sus colegas filósofos e incluso sobre lo que podían opinar de él otras figuras del ámbito científico. En sus opiniones, como siempre, no se mordía la lengua:
Me es indiferente que el científico occidental típico me comprenda o me valore, ya que no comprende el espíritu con el que escribo. Nuestra civilización se caracteriza por la palabra 'progreso'. El progreso es su forma, no una de sus cualidades, el progresar. Es típicamente constructiva. Su actividad estriba en construir un producto cada vez más complicado. Y aun la claridad está al servicio de este fin; no es un fin en sí. Para mí, por el contrario, la claridad, la transparencia, es un fin en sí. (Aforismos. Cultura y valor, 30)
Cuando acabó la Primera Guerra Mundial renunció[1] a los $300 millones de lo heredado de su padre a favor de sus hermanas, con el acuerdo de que nunca le dieran un centavo, no amaba el dinero.
Murió en Cambridge el 29 de abril de 1951, tras negarse a recibir tratamiento médico contra el cáncer que sufría. Se dice que sus últimas palabras fueron: "Diles que mi vida fue maravillosa".

XABIER ZUBIRI

Ingresa en 1917 en el seminario de Madrid, donde estudia filosofía con Juan Zaragüeta y en 1919 con Ortega y Gasset en la Universidad de Madrid. Gana la cátedra de filosofía de esta Universidad en 1926. Con un permiso de estudios, asiste a cursos en Friburgo y Berlín, con Husserl y Heidegger. Tramita su secularización y contrae matrimonio en 1936 con Carmen Castro (hija del historiador Américo Castro).
Durante la guerra civil permanece en París donde trabaja en Física con Louis de Broglie y con Emile Benveniste en filología.
Al acabar la guerra acepta la cátedra de filosofía en Barcelona, y pide la excedencia por su descontento con el modelo de universidad vigente en aquel momento. Desde entonces impartió cursos privados, muchos de ellos publicados póstumamente. Contó entre sus díscipulos y colaboradores al jesuita español Ignacio Ellacuría y al padre agustino Ángel Jubera.
Falleció a la edad de 84 años en Madrid.
Su filosofía es de una gran originalidad, en ella destaca su elaboración de una nueva idea de la realidad. La realidad no es sinónimo de las cosas existentes sino que es lo presente en la percepción como siendo algo propio de lo dado, es a lo que Zubiri llama "de suyo". Ha ejercido gran influencia en la teología de la liberación y en las filosofías de la praxis contemporáneas. Durante un tiempo, para sobrevivir, se dedicó on su esposa a la traducción de textos: Una de sus traducciones más conocidas fue la que realizó de la obra "¿Qué es Metafísica?" de M. Heidegger.
No fue un autor muy prolífico y durante su vida publicó: Naturaleza, Historia, Dios (1943) que es una recopilación de artículos publicados en revistas pricipalmente; Sobre la Esencia (1963) donde expone su concepción metafísica de la realidad centrada en la idea de sustantividad; y los tres tomos de Inteligencia Sentiente (Inteligencia y Realidad - 1980; Inteligencia y Logos - 1982, Inteligencia y Razón - 1983) en la que Zubiri describe su idea de lo que es la intelección del hombre. Actualmente sus cursos están siendo publicados por la Fundación Xavier Zubiri.
Principales temas de su reflexión filosófica.
Su elaboración filosófica es un intento de superar el subjetivismo reinante en la modernidad y el realismo ingenuo de la filosofía clásica. La existencia humana es comprendida como religación (uno de los conceptos fundamentales de la filosofía de Zubiri). Introduce, en el análisis histórico la necesidad de las posibilidades, es decir del estudio no sólo de lo que pudo ser. La categoría clave de la que parte su filosofía es la realidad, pero entendiendo ésta como forma, como lo real de suyo, no allende la percepción sino en la percepción. En la aprehensión de la realidad ésta se capta cómo real. Esto sería la "aprehensión primordial de la realidad" la cual es realizada por una inteligencia sentiente (une lo intelectivo a lo sensorial). Desde esta inteligencia sentiente aprehendemos lo real como real de suyo. Pero la cuestión de qué puede ser la realidad y que son las cosas en realidad y en la realidad será función del logos y la razón. Desde estos dos momentos posteriores, el hombre hará un ensayo de lo que pueda ser la realidad allende la aprehensión.

COMENTARI DE TEXT

1.Les idees principals segons el text tenen diferents punts de vista depenent de la persona que ho veu. Cap dels dos paisatges poden ser jutjats de ser il·lusió (cap es més real que l’altre. La veritat no varia al llarg del temps. 2- segons el meu punt de vista al text seleccionat li posaria el nom de realitats diferents.3- Els individus només podem conèixer una petita part de la realitat, ia que cada perspectiva és diferent, depenen de la situació i el lloc on es troben. Un individu no pot conèixer la perspectiva d’un altre, ja que les dues són completament diferents.
La realitat que cada individu mira és falsa, però tampoc la realitat certa, per això mai podem arribar a conèixer la realitat tal qual és, perquè hauríem de fer una barreja entre les perspectives de cada individu i aquesta realitat ha de estar sotmesa a una perspectiva diferent a altres.
4-Aquest text defensa el perspectivisme, el qual diu que si es pot arribar al coneixement de la realitat, però conjugat diferents perspectives.
El que el diferència amb l´espectivisme, ja que l´espectivisme considera impossible obtenen coneixements fiables. I amb el dogmatisme,manifesta l’actitud ingènua dels que estan segurs de conèixer

Definicions breus:

saber ordinari: es basa en el “que” de les coses.

saber científic: es basa en el que, perquè de les coses, però es caracteritza pel saber sistemàtic rigorós i crític

saber filosòfic: el filòsof pretén arribar a una última pregunta(s’adquireix pensant)

ciència(definició moderna): qualsevol enunciat científic no només ha de formar part d’un saber rigorós, han de poder verificar-se o falsar-ne, que es el saber que senten l’experiència com a experimentació i les matemàtiques en l’estudi de la realitat.

mètode: manera de pensar prèviament planificada, ordenada, orientada a la consecució d’un fi

axiome: principis fonamentats indemostrables dins del sistema axiomaticodeductiu.

Inducció: procés de raonament que permet derivar d´una o diverses proporcions donades

incompleta: es recolza en una sèrie de comprovacions individuals que no inclouen la totalitat dels cossos possibles per elaborar lleis generals.

hipòtesi: suspensió provisional que encara no ha estat confirmada.

llei: enunciat universal que expressa el comportament o la relació que mantenen uns fenòmens concrets d’una manera regular invariable.

teoria: enunciats universals dels quals poden deduir-se totes les lleis d’una ciència particular.

falsació: hipòtesi falsa quan els fets en el món no concorden amb fets deduïts de la hipòtesi.

comprensió: captar-ne el sentit per situar-se dins dels fets.

mites: narracions fantàstiques que indiquen l’origen i regularitat del cosmos recorrent a forces sobre humanes.

mètode empiricoracional: comptem amb dues fonts de coneixement, els sentits i l´enteniment, per mitjà dels quals accedim a dos nivells de la realitat: sensible i intel·ligible


empirisme : separa les dues fonts de coneixement que el mètode empiricoracional considera necessària

mètode trascendental: no mira desbrinar que és l’origen del nostre saber sinó com passa.

lloc de llenguatge: no són solament maneres diferents d’utilitzar el llenguatge, descriuen situacions comunicatives

hermenèutica no normativa: no passa només a la comprensió.

pretensió de la validesa de la parla:veritat, realitat, intel·ligible i correcció moral.

ontologia: tracta de l’ésser

EXERCICIS:

1. Com justificaries que l’afirmació (només sé que no sé res) és una expressió que revela la saviesa de qui pronuncia? En què consisteix la saviesa? D’entendre els citats més avall, qui diries que és savi?

Savi es la persona que a través de la seva experiència ha adquirit certes coneixements que li han portat al saber en la vida.



Document 12

-Per què l’existència de l’home actual és centrífuga i penúltima? Quines conseqüències té per a nosaltres?
refugiar-se en si mateix. Estat de soledat

-Has viscut alguna vegada aquesta experiència que explica que Zubiri de replegar-se sobre un mateix?
Si, perquè estem en període de camí

-Per Zubiri, quin és el problema de la filosofia contemporània?
Fórmula intel·lectual, una situació metafísica

HIPÒTESI, LLEI I TEORIA

Doc.4 (pagina 21)

-Què tenen en comú i en que es diferencien les lleis i les teories científiques?
Les lleis són enunciats universals que expressen el comportament o la relació que mantenen uns fenòmens concrets d’una manera regular i invariable.
Les teories són enunciats universals dels quals poden deduir-se totes les lleis d’una ciència particular.


-Busca alguns exemples de teoria i indica algunes lleis que la formen
- Teoria de l’evolució: Darwin
-Selecció natural(llei)





mètodes filosòfics


empiricoracional ---->sentit(pluralitat) i enteniment(unitat)


empirista( es basa en el coneixement)Locke, Berkele i Hume:experiència sensible(aprenentatge)introducció(a partir de l’experiència elabora lleis)

Racionalista:Raó, idees sense necessitat d´averles aprés de manera innata(Descartes i Spinoza)------> capta idees------> deducció------>1.Dogmàtic (Descartes) 2Crític(Popper)

Trascendental----->Fonamentació del coneixement(kant)--- estructura---->1.sensibilitat 2. enteniment( formen la síntesi)


Treballs de Wittgenstein (1889-1951) ------> 1r treball:tractatus logico-philosophicus, 2n treball------> Investigacions filosòfiques


Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món

autor: Wittgenstein

DEFINICIONS

ciutadà: un ciutadà es tota persona a la qual pertany a una ciutat amb els drets de votar.

política: són idees relacionades amb el govern. També es una activitat en la qual es dediquen els polítics.

democràcia: la democràcia es un sistema establert per que els ciutadans escullin lliurement el seu governant amb votacions(el paper rau en el poble)

tirania: tot el poder del govern està en mans d´una persona i ella imposa les normes.

drets humans: condicions que han de respectar les persones

estat de dret: aquell estat que es basa en el compliment de la llei. Es un govern de lleis.

individualisme: teoria que afirma que es previ a la societat.
socialisme:teoria que la societat es prèvia a l’individu.

justícia: es una organització encarregada de repartir justícia. Es respecten els drets de la persana i tothom te el que li correspon

poder:domini sobre o autoritat sobre algú o alguna cosa.

QUE ÉS LA FILOSOFIA?

La filosofia va ser iniciada per el s filòsofs de l’antiguitat. Des de el meu punt de vista es un conjunt de pensaments o teories, són preguntes incompletes en les quals hi ha un munt de respostes que porten a formular moltes preguntes sense resposta, encara que les intenten desxifrar.
Hi han preguntes vigents avui dia que no han sigut desxifrades. Parlaven de la creació del món ja que la teoria que parla Déu creador de l’univers no sembla una conclusió definitiva, com es va crear? que fem aquí ? són preguntes que porten a formular d’altres , però hi han qüestions que mai es podran resoldre ja que tenen diferents punts de vistes. La filosofia es un misteri , són moltes respostes per cada pregunta assenyalada. Per saber filosofia es essencial no saber re ja que el saber està en la ignorància.
estem en una societat que, encara que no estem a l’època franquisme, no som del tot lliures de pensament.